Quan vas començar a arbitrar?

La temporada 1994-95, amb 28 anys. Vaig començar força tard. Fins els 37 anys vaig estar com a jugador actiu, ja que aleshores encara es podia compaginar ser jugador i àrbitre. Em vaig passar set anys arbitrant 4-5 partits cada cap de setmana i després jugant el meu.

Quins partits dirigeixes actualment?

Estic xiulant a futbol base, fins a cadets, i a veterans. Però per condició física podria estar xiulant Juvenils, Quarta o Tercera Catalana. Avui dia, tenir un àrbitre de més de 50 anys amb una bona forma física és la millor garantia que pots tenir, perquè la gestió del partit després de tants anys és diferent, tens molta més experiència. Moltes vegades supleixes la col·locació i el posicionament per la previsió que fas del que pot passar en la jugada. Has d’anar un pas endavant i després de 22 anys arbitrant aquesta gestió la tens.

Fins a quina categoria has arbitrat?

Vaig arribar a Segona Divisió ‘B’, on vaig estar d’assistent la temporada 2009-10. I em vaig convertir en el primer àrbitre d’Espanya que va pujar a Preferent amb 45 anys -l’equivalent a la resta d’autonomies és la Tercera Divisió-. He arribat a xiular fins a tres generacions de futbolistes, és a dir, el pare, el fill i el nét. Per a mi, un cap de setmana sense arbitratge és fatal. Quan arriba el juny, amb el final de la temporada, se’m fa difícil arribar al setembre sense futbol.

Has pensat quant de temps seguiràs als terrenys de joc?

Fins els 56 anys, que és l’edat màxima per arbitrar. Sóc conscient que això se m’acabarà i voldré continuar en el món del futbol, però encara no m’he plantejar què faré dins del Comitè Tècnic d’Àrbitres. Ara bé, el dia que m’arrossegui per un camp deixaré d’arbitrar.

Què t’agradaria transmetre als àrbitres més joves?

La filosofia que els vull inculcar, per ètica personal i professional, és que no poden tenir una mala actitud. Jo no puc veure un àrbitre en un partit de benjamins, per exemple, amb desgana. Aquests nens tenen el dret a que facis les coses el millor possible. Sempre has de ser igual de professional xiulant una categoria o una altra, perquè els nens de futbol base es mereixen el mateix o inclús més respecte que els jugadors amateurs. No s’ha d’oblidar mai que cada partit és importantíssim per als més petits, que estan tota la setmana esperant el cap de setmana per jugar. I, per descomptat, la imatge que dóna l’àrbitre deixa per terra tot el col·lectiu, perquè no et veuen a tu, veuen l’estament arbitral. No es pot anar amb desídia. S’ha de tenir molt d’amor a l’esport i a l’arbitratge.

Quan estaves en un bon moment professional, et va arribar un malson de dos anys que va començar el 2013 amb un càncer de fetge.

El càncer me’l vaig detectar jo perquè després dels partits del cap de setmana em costava molt recuperar-me. Amb les proves que em van fer després, el 25 d’abril de 2013, em van detectar el càncer de fetge en fase inicial. El primer que li vaig dir a l’oncòloga va ser que això no em mataria. Puc dir que gràcies a l’esport ho vaig poder detectar a temps. Si jo no hagués estat en forma no m’hauria adonat d’aquesta carència d’energia i que la meva capacitat de recuperació minvava molt ràpidament.

En la segona visita a l’oncòloga, em van dir que jo em recuperaria segur perquè tenia un percentatge de curació del 95%. I és que tenia un fàrmac que portava de sèrie, que és l’actitud. Jo només tenia un objectiu, que era començar a córrer i preparar-me físicament. I un any més tard, el 15 de juny del 2014, em van donar l’alta.

I quan semblava que ja havies superat el pitjor, et va fallar el maluc.

Quan vaig estar curat del càncer van venir tots els problemes del maluc. El 20 d’octubre em vaig convertir en el primer pacient al món a qui li van posar un globus intracapsular, el qual havia d’actuar com un coixí per protegir la part lesionada. Però va sortir malament. Un mes més tard el globus s’havia desplaçat del seu lloc. Aleshores em van dir que m’havien de posar una pròtesis completa de maluc, però no de titani, sinó de porcellana. L’inconvenient que tenia era la seva fragilitat, que era més elevada, i això volia dir que hi havia més risc de trencament o de tenir fissures. És a dir, que ja no podia saltar ni tenir cap impacte brusc.

Tanmateix, jo tenia un repte: passar les proves físiques d’arbitratge del 5 de setembre. El fet de ser fisioterapeuta em va permetre fer un treball específic a casa i al gimnàs per recuperar massa muscular i  evolucionar més ràpid. Em van operar a mitjans d’abril. A finals de maig ja vaig córrer els primers metres a la platja. I a l’estiu no em vaig saltar ni un dia de gimnàs per tal d’aconseguir el meu objectiu.  

La teva obsessió era superar les proves físiques per poder tornar al món de l’arbitratge. Ho vas aconseguir?

I tant. Tot és qüestió d’actitud. Vaig ser la primera persona de tot el món amb una pròtesi de porcellana que aconseguia córrer sense tenir cap conseqüència. El dia assenyalat, quan em vaig posar a fer voltes ja vaig notar que em trobava molt bé. Recordo que els últims 60 metres encara vaig tenir la capacitat mental de poder esprintar. A l’acabar, quan em van cantar el temps de 9.39, per dins vaig explotar d’alegria -el temps màxim per passar les proves són deu minuts-. La il·lusió i les ganes que tenia em van permetre aconseguir-ho. A vegades tenim una capacitat limitada, però es pot multiplicar si tenim l’actitud adequada.

Vas reaccionar de la mateixa manera amb la malaltia que amb l’operació de maluc?

No, va ser més dura la operació perquè en cap moment vaig pensar que el càncer em mataria. En canvi, el maluc era una cosa física i jo volia caminar, perquè és l’avantsala de córrer. Tot i que estava convençut que aniria tot bé, sempre hi havia la possibilitat de patir un rebuig. Per això em tenia més preocupat el maluc que el càncer, perquè caminar sense dolor no em servia, jo volia córrer.

Després d’haver patit tot això vius l’arbitratge de la mateixa manera?

Ho visc amb més il·lusió, amb més ganes i amb més intensitat. Durant aquests dos anys he plorat molt. Fixa’t fins a quin punt porto el futbol a les venes que quan escolto l’himne de la Champions m’emociono.

Recordes el moment del teu retorn?

Va ser el 12 de setembre a les 9 del matí en un partit amistós de Primera Divisió entre El Prat i el Marianao. En el moment de fer el xiulet inicial va ser com si el temps s’aturés. Em van passar moltes coses pel cap. Em vaig passar dos o tres minuts plorant sense que la gent se n’adonés. Va ser molt emotiu, molt emocionant.

En aquests moments, com estàs física i anímicament?

Físicament estic genial, i anímicament encara millor. És com si ara comencés de nou a arbitrar perquè he estat dos anys veient els companys com ho feien, patint i plorant perquè jo no podia estar al camp. És difícil, ja que tampoc tens la certesa de saber si tornaràs a arbitrar o no, tot i que jo creia que podria fer-ho.

A les dues setmanes de l’operació de maluc ja caminava amb muletes per casa i la recuperació va anar molt bé. Des d’aleshores estic xiulant uns 4-5 partits cada cap de setmana, tres de futbol 7 i dos de futbol 11. I corro moltíssim, més que un xaval de 15 anys.

La teva història no ha passat desapercebuda, ja que l’’11 de març vas rebre un premi en la 30a edició de la Nit de l’Esport a El Prat com a millor esportista.

Sí, el fet d’estar nominat ja era un reconeixement a la meva trajectòria i a tot el que he viscut aquests dos anys. Et sents molt satisfet perquè veus que tot l’esforç no ha caigut en un sac trencat. Segurament, molta gent ha patit el mateix que jo i ningú li ha reconegut res. Per això no deixa de ser una satisfacció personal. Continuaré amb la mateixa il·lusió i humilitat que sempre.