Herraiz va néixer el 7 de juliol de 1943 a Manzanares, Ciudad Real, i des de ben jove ha estat vinculat al comitè arbitral de Terrassa, ciutat on resideix. “Sembla que va ser ahir quan em vaig inscriure en el Col·legi d’Àrbitres de Barcelona”, ha comentat el guardonat durant l’entrevista.

Quan va començar a arbitrar?

Vaig començar l’any 1962 en equips regionals de Terrassa, abans d’entrar al Comitè Tècnic d’Àrbitres de la Federació. Tenia 20 anys.

Quin és el motiu que el va portar a dirigir partits?

Jugava a futbol amb els juvenils del Terrassa i quan ho vaig deixar vaig arbitrar un partit amistós que es jugava al meu barri i em va agradar. Vaig endinsar-me dins d’aquest món perquè cada vegada m’agradava més arbitrar, fins que un senyor em va veure i em va dir: ‘noi, tu no hauries d’estar per aquests camps, ves a Barcelona, al Col·legi d’Àrbitres, i allà podràs ser un bon àrbitre’. I així ho vaig fer. Me’n vaig anar cap a Barcelona, em vaig inscriure al col·legi i fins a dia d’avui.

Quan es va retirar de l’arbitratge en actiu?

Ho vaig deixar després de 22 anys arbitrant, amb 47 anys, perquè em van elegir per ser delegat comarcal dels àrbitres a la delegació de Terrassa.

Què recorda de la seva època com a àrbitre?

Recordo que quan vaig començar tenia una il·lusió enorme, sobretot quan em van donar l’escut d’àrbitres oficial. Això per a mi va ser increïble. I també quan em cridaven per ser jutge de línia a Primera Divisió. Això no es pagava amb diners, era una emoció molt gran.

Creu que s’ha millorat molt en el món de l’àrbitratge?

Ha millorat en un 200% en tot. Considero que ara és molt més exigent que quan jo estava en l’arbitratge. Et miren les jugades al mil·límetre, te les repeteixen quaranta vegades. En canvi, abans crec que es cometien més errors i ara la gent està molt més preparada. Si t’equivocaves no t’ho repetien tantes vegades. Hi havia la moviola per poder veure una repetició, però com ara no hi ha res. Actualment, els àrbitres s’hi poden dedicar, fet que en aquells anys no es podia, es feia per hobby, no per diners perquè per arbitrar un partit de Tercera Regional cobraves 200 pessetes. Jo recordo haver anat de Terrassa a Barcelona per arbitrar un partit per aquests diners i m’ocupava tot el matí fer el viatge en tren. Me n’alegro que sigui diferent. La gent també ha canviat perquè avui dia es protegeix més la figura de l’àrbitre, abans estaven molt desemparats. I ara també hi ha la presència de la força pública. La cosa està molt millor.

Què és el que més li agradava de la seva feina?

El col·lectiu arbitral era totalment diferent. No té res a veure. Per exemple, abans anaves a fer un partit amb els teus liniers i anaves amb ells a fer el vermut o a sopar per les nits. Ho anomenàvem ‘fer delegació’. I els dilluns la delegació s’omplia d’àrbitres per comentar què li havia passat a un i a l’altre, com havien anat els partits... Hi havia una gran companyonia i això s’ha perdut. Era més amè. Crec que en aquest aspecte per mi era millor abans. Ara és més fred, ja que amb els companys no et veus tant. Per diferents circumstàncies s’ha perdut.

Què n’opina de la nova campanya de la FCF, ‘Zero insults a la grada’?

Tot el que sigui respecte envers els àrbitres i tot el món del futbol em sembla extraordinari. En aquest sentit, tot el que sigui avançar és perfecte.

Fa 50 anys que està vinculat al CTA de la FCF i divendres li entregaran un premi per aquest motiu. Tota una efemèride.

Això vol dir que ens anem fent grans. Els vull agrair que se’n recordin de mi. Em fa molta il·lusió i em servirà per veure a molts companys de l’antiga escola, a àrbitres i a delegats.