Els àrbitres catalans de Primera Divisió se sinceren
Comitè Àrbitres | 15/11/2017
Els tres àrbitres del CTA de la màxima categoria estatal i nominats a ‘Millor Àrbitre Català’ a la 6a Gala de les Estrelles, Xavi Estrada Fernández, David Medié Jiménez i Alfons Álvarez Izquierdo, ens han explicat curiositats i anècdotes divertides sobre l’elit de l’arbitratge.
Els àrbitres catalans de Primera Divisió se sinceren

Tens alguna mania o ritual abans de començar un partit?

Xavi Estrada: És cert que intento seguir el mateix procediment a l‘arribar al vestuari, però no com una mania, és a dir, m‘és igual deixar la maleta en un lloc o un altre, o ubicar-me en un costat o un altre. Només arribar, però, poso música amb un petit altaveu per tal de fer un ambient més distès, tenint en compte els gustos musicals de tots, que és difícil. Ja sabem que 40 minuts abans de començar hem de sortir a escalfar, amb la qual cosa cadascú es va preparant al seu ritme: ens anem canviant, ens posem els intercomunicadors, qui ho necessita es fa massatge, etc... Ara bé, un cop acabat l’escalfament utilitzo un minut per parlar amb els meus assistents sobre el terreny de joc per recordar les dues o tres consignes claus que hem treballat anteriorment en la xerrada pre-partit. És una manera de dir: “Vinga va”. 

David Medié: Abans d'un partit intento fer sempre les mateixes coses i si pot ser en el mateix ordre. Això em dóna seguretat i així estic segur de no oblidar-me res, però no tinc manies rares. Penso que s'ha de ser natural i no crec gaire en les supersticions o rituals.

Alfons Álvarez:  Ni sóc de creences ni tampoc de tenir cap mania, m’agrada dir que la meva mania és no tenir manies.

En quin partit vas debutar a la màxima categoria estatal?

X.E.: El meu debut va ser en un Mallorca-Xerez un agost de 2009.

D.M.: En el Màlaga-Eibar de la primera jornada d'aquesta temporada 2017-18.

A.A.: En un Getafe-Racing de Santander ara fa 12 temporades.

Quants partits com a àrbitre principal has xiulat a la Primera Divisió?

X.E.: Aquesta és la meva novena temporada, amb més de 150 partits xiulats a Primera Divisió, 34 partits internacionals, 54 com a àrbitre assistent addicional i 13 com a quart àrbitre.

D.M.: Cinc partits.

A.A.: Aquesta és la dotzena temporada. El meu amic Ricardo Segura, a través del seu germà que va realitzar un estudi de l’arbitratge català i la seva història, em va confirmar que sóc l’àrbitre català amb més partits xiulats a la Primera Divisió de la història. Actualment, porto aproximadament 210 partits, a banda dels de Copa del Rei i els de Segona Divisió.

Quin ha estat el jugador més difícil de xiular? I el camp més complicat?

X.E.: El camp més complicat el recordo sobretot al futbol amateur, on anava a xiular sense àrbitres assistents i en molts casos sense força pública. En més d’un vaig haver de tancar-me al vestuari i en algun altre sortir dins del cotxe del Mossos d’Esquadra. En el futbol professional la nostra complexitat són els mitjans de comunicació, que mostren als aficionats situacions de joc que nosaltres no veiem al partit, bàsicament perquè no és el mateix angle de visió. Així resulta fàcil complicar-nos la feina. Els jugadors no són difícils de xiular i hi ha situacions que moltes vegades no són enteses o no es volen entendre.

D.M.: Per la nostra posició al camp la major part del temps (zona centre del terreny de joc), amb els jugadors amb els que més parlem són els migcampistes. Hi ha jugadors que els hi agrada que li expliquis les teves decisions i d'altres que protesten en el moment puntual, però després se n’obliden. No crec que hi hagi camps més complicats que d’altres, però qualsevol duel té la seva dificultat, així que sempre has de tenir la màxima concentració.

A.A.: Els jugadors més difícils d’arbitrar són aquells que són ‘viscerals’, perquè aquest caràcter els porta a fer accions que se surten del perfil de fair play en algunes ocasions i dirigeixen el seu futbol a la vessant més emocional i personal. Lidiar amb ells al camp i tenir-los el més ajustats emocionalment possible és una feina difícil que requereix psicologia i valentia. En l’argot arbitral en diem “tenir mà esquerra i dreta”. No diré cap nom en especial, però a la meva carrera m’he trobat amb uns quants. I més que camp complicat jo diria moments complicats, com pot ser quan els equips es juguen mantenir-se a la categoria. En aquests duels, per tot el que hi ha en joc, el públic, els jugadors, per tot el que els envolta, hi ha mes pressió de l’habitual.

Quin és l’estadi que més t’ha impressionat? I per què?

X.E.: El nou estadi de San Mamés és realment un camp cinc estrelles, però he tingut el plaer de xiular a l’Emirates Arena de l’Arsenal i ha estat realment espectacular, sobretot per l’ambient de futbol que s’hi viu.

D.M.: Tots els estadis són de Primera Divisió, és a dir, estan plens de gent i amb les millors de les tecnologies. L'ambient és espectacular en cadascun d’ells. Intento gaudir de tots els partits i sempre penso que sóc un privilegiat de poder actuar com a àrbitre en aquests estadis. Quan vaig començar a arbitrar, hagués fet qualsevol cosa per poder xiular en algun d'aquests camps.

En quin camp has viscut la millor atmosfera futbolística xiulant un partit? Quins records guardes d'aquell dia?

X.E.: En tinc diversos i diferents. Un dels especials va ser l’any passat a Israel en un partit d’Europa League entre el Bersheeva i l’Inter de Milà. L’equip local va acabar remuntant un 0-2 en contra per acabar guanyant in extremis en el temps afegit (3-2) i classificant-se per als setzens de final. A Espanya tenim estadis amb un ambient impressionant com el Calderón -ara el Wanda Metropolitano-, el Ramón Sánchez Pizjuán, Mestalla i San Mamés.

D.M.: Recordo un derbi canari que vaig arbitrar a Segona Divisió, Las Palmas-Tenerife. Es notava una tensió afegida en els jugadors i el públic. El partit va anar molt bé i el recordo de forma molt positiva.

A.A.: He viscut grans moments esportius dins del camp. He dirigits partits on l’ambient era realment espectacular, estadis com l’antic San Mamés, el Sánchez Pizjuán, l’antic Vicente Calderón, el Santiago Bernabéu... Fins i tot camps més modestos com el del Rayo Vallecano o El Molinón. He viscut grans moments amb l’arbitratge.

Recordes alguna anècdota divertida dels teus inicis com a àrbitre?

X.E.: Una vegada vaig haver d’anar amb taxi a un partit d’Infantils a 30 quilòmetres de Lleida per no disposar de cotxe, amb la qual cosa em va sortir més cara la salsa que els cargols, com diem els lleidatans. M’he equivocat de localitat en un partit de futbol base, i inclús em vaig quedar tancat durant més de vint minuts a l’ascensor de l’aeroport de Billund, a Dinamarca, just abans d’embarcar per tornar a casa i ens van esperar per marxar. Ens van rebre amb aplaudiments i amb la benvinguda del comandant de l’avió.

D.M.: Recordo que en un partit de Segona Regional al camp de la Balconada, a Manresa, em vaig oblidar les targetes al vestidor. El partit, a priori, tenia molta tensió i rivalitat. I em vaig adonar només començar. Estava més nerviós per no haver de treure cap targeta que per res més. Al final vaig tenir sort i no en vaig haver de treure cap a la primera part, sinó no sé que hagués fet.

A.A.: Anècdotes divertides en tinc moltes, sobretot relacionades amb el futbol base. Arbitrar partits de Benjamins, Alevins i inclús Infantils et sorprèn per la naturalitat, el sentit de l’honestedat i els moments bonics entre jugadors que es poden veure. És una manera de viure-ho més sana i esportiva.

Hi ha alguna jugada que t’hagi marcat en especial?

X.E.: L’expulsió d’un jugador com Cristiano Ronaldo en el meu primer any a la Primera Divisió et recorda de “cop” en quina categoria estàs i la repercussió que tenen les teves decisions.

D.M.: No tinc cap jugada en especial. Tots els errors fan que siguis millor àrbitre en el futur. La nostra feina és que aquests errors no es repeteixin. Per això treballo dia a dia.

A.A.: I tant, pel que fa a errades i també a jugades d’encert. I et queden gravades per tota la vida.

Quin és el jugador o els jugadors de Primera Divisió que més protesten?

X.E.: Aquesta pregunta té molts condicionants, ja que pot ser que xiulis a un jugador que passa per un mal estat d’ànim, que reapareix d’una lesió o que en l’últim partit ha marcat dos gols, o bé que els equips que s’enfronten s’hi juguen molt. El que vull dir és que els jugadors són persones i canvien els seus comportaments depenent de la situació. És com dir que un jugador que es porta bé mai et simularà un penal, o a l’inrevés. Cada partit és un món i cada jugador també.

D.M.: En els quatre partits que he arbitrat fins ara, he de dir que els jugadors són molt correctes, poden fer algun comentari puntual però sempre amb respecte. Són conscients de la dificultat de la nostra professió i també són molt professionals.    

A.A.: Aquests ja els veieu a la televisió, no cal que us avanci res.

Qui va ser el primer futbolista que vas expulsar a la Primera Divisió?

X.E.: El primer jugador expulsat va ser en el meu debut al Mallorca-Xerez. No recordo el nom.

D.M.: Rubén Blanco, del RC Celta de Vigo.

A.A.: No recordo qui va ser el primer jugador que vaig expulsar a la Primera Divisió.

Amb quin capità de la lliga espanyola és més fàcil dialogar dins del camp?

X.E.: Sóc políticament correcte i com que estic en actiu no m’agrada nomenar ningú en especial. Malauradament, n’hi ha que ho interpreten com un avantatge pel seu equip. Com he comentat anteriorment, les persones tenim estats d’ànim diferents segons el moment, amb la qual cosa un capità que un dia es va portar molt bé perquè el seu equip va guanyar, es pot comportar totalment a la inversa quan perd.

D.M.: Com deia abans, tots els jugadors són molt professionals i amb tots es pot parlar amb correcció, simplement has de trobar el moment idoni. No n'he trobat cap per sobre de la resta en aquest aspecte.  

A.A.: Hi ha realment ‘cavallers’ dins del terreny de joc. Hi ha i n’hi ha hagut molts grans capitans, afortunadament.

Recordes quantes targetes has ensenyat a Primera?

X.E.: Buf... És més fàcil mirar pàgines web d’estadístiques perquè jo no ho controlo.

D.M.: Després de consultar-ho, sé que són 16 grogues i 1 vermella. No és una dada que els àrbitres recordem.

A.A.: Hauria de mirar estadístiques, no porto el control de les amonestacions que he tret al llarg de la meva carrera. Sí que he de dir que sóc molt rigorós i porto un percentatge alt per partit.

Has hagut d’expulsar algun entrenador?

X.E.: A uns quants. Des de Cuco Ziganda en la seva etapa al Xerez a Primera, passant per Fargi del Granada, Luis Garcia quan estava a l’Elx,  Michel en la seva etapa al Madrid Castilla...

D.M.: A Primera Divisió, cap.

A.A.: I tant que he expulsat a entrenadors. Es passen molts nervis a les banquetes i això provoca un estat emocional que els fa tenir males jugades amb el tema de les protestes.

Quin és l’entrenador menys conformista amb les decisions que preneu?

X.E.: La gran majoria no es conformen quan reben una decisió que entenen que els va en contra. A favor d’ells, però, també cal dir que alguns, tot i haver estat perjudicats no han parlat malament de l’arbitratge, cosa que honra la seva feina. De fet, és un reflex de la societat. N’hi ha que veuen les errades en els altres i no són capaços d’assumir les seves responsabilitats.

D.M.: Realment no he fet una valoració individual dels entrenadors. Entenem les situacions en les que no estan d'acord amb la teva decisió, però sempre dins del respecte.

Si haguessis de triar un, amb quin moment et quedaries de la teva trajectòria esportiva?

X.E.: Amb tots, però si he de triar em quedo amb els més dolents, amb aquelles situacions que m’han dificultat o que han intentat obstaculitzar la meva carrera professional, perquè més enllà de dificultar-la m’han ajudat a créixer personal i professionalment. Per això, els estaré sempre eternament agraït.

D.M.: És complicat triar només un. Òbviament, els ascensos són dels millors moments perquè al final tots treballem per obtenir una recompensa a final de temporada, però he tractat de gaudir de moments puntuals, partits, viatges, companys, etc. L'arbitratge és molt més que agafar un xiulet.

A.A.: Quan vaig començar i aquest any, per ser l’últim que puc xiular per l’edat. M’està fent pensar molt sobre qui era i qui sóc ara com a persona i com a esportista.

Tot i que ets àrbitre de primera línia, també xiules algun partit de futbol base a la teva delegació. Què s’aprèn dels més petits?

X.E.: Dels nens s’aprèn que no estan manipulats per ningú, que són honestos, juguen per divertir-se i s’ho passen bé. Són simpatia en la màxima expressió. Cal deixar-los treballar i gaudir perquè tots tenen molta creativitat i potencial. El que aprenc d’ells i dels meus fills és que les coses són més fàcils del que ens pensem, encara que moltes vegades ens ho compliquem. És el moment més important de la seva vida per assolir valors que els permetrà ser bones persones en un futur. Si aquí fallem, desprès ens en penedirem.

D.M.: El futbol base és un futbol molt més d'oci, sense els interessos econòmics que hi ha al futbol professional. Ajuda a valorar el que has aconseguit i recordar que no fa gaire tu estaves jugant i després arbitrant en aquests partits.  

A.A.: Dels nens s’aprèn respecte, esforç i noblesa infantil.

Quines característiques ha de tenir un bon delegat per ajudar en la tasca dels àrbitres?

X.E.: Res que no li demani a un bon àrbitre. En primer lloc, ser un bon professional. Saber el reglament, no per ajudar a l’àrbitre, sinó per ajudar-se a ell mateix i al club que representa, per evitar mal entesos i situacions de tensió i conflicte. A més a més, ser bona persona. Amb això n’hi ha més que suficient.

D.M.: Crec que un bon delegat s'ha de mantenir sempre correcte, més enllà que estigui més o menys conforme amb la teva actuació. Tots ens equivoquem, però guardar les formes és important en aquesta funció, ja que representa el club davant l'equip arbitral.

A.A.: Ser honest, anar de cara, conèixer el nostre món i ser valent.

Quin és el teu dia a dia com a esportista d'elit? Quins hàbits i alimentació segueixes, i quins entrenaments realitzes?

X.E.: Entrenament diari amb el preparador físic Dr. Francesc Corbi, que és entrenador de la selecció nacional d’hípica, preparació tècnica de partits i scouting dels equips. Preparo el treball a realitzar amb el meu equip, visualització de les nostres jugades i de l’àudio dels nostres partits... A banda de l’entrenador, darrera de la meva tasca hi ha un grup de professionals com són la nutricionista, el fisioterapeuta, l’osteòpata, l’homeòpata... És la inversió econòmica més important que toca fer i la gran diferència amb els jugadors d’un club, que tenen aquestes necessitats satisfetes per la pròpia entitat. En el nostre cas, si creus que és necessari, corre a càrrec nostre i, avui en dia, no entenc l’entrenament d’un esportista sense una visió sistèmica del mateix.

 D.M.: Tots els dies entreno pel matí amb el meu preparador físic durant dues hores, aproximadament. I depenent del dia, a la tarda, faig anàlisis de partits, vaig a un coach personal, a classes d'anglès, al fisioterapeuta o podòleg. Realment, la preparació dels àrbitres no dista gaire de la dels jugadors.

A.A.: Entreno cinc dies a la setmana seguint el pla d’entrenament de Juanjo Liaño, preparador físic del Comitè i un amic. També compagino l’arbitratge amb la meva feina al Metro de Barcelona com a Comandament Tècnic. I tinc tres fills de 10, 8 i 7 anys. Si amb això no m’organitzo bé i em cuido, suposo que no hagués arribat a últim any com a àrbitre a la Primera Divisió.



Utilitzem cookies pròpies i de tercers. Si continua navegant, considerem que accepta el seu ús. Pot obtenir més informació, o bé conèixer com canviar la configuració, prement en Més informació.