El futbol és un esport de contacte, en el qual hi ha constantment canvis de ritme i de direcció molt bruscs. Això fa que les lesions en el món del futbol siguin cada vegada més freqüents. Si bé és cert que any rere any el nombre de llicències augmenta, també cal tenir en compte que moltes de les lesions que es produeixen són greus i hi ha un gran nombre de recaigudes a causa d’una mala readaptació. És per això que la Mutualitat ja està promovent la formació en les àrees de prevenció de lesions i recaigudes.

El paper de la Mutualitat

“Som l’ única Federació que té una Mutualitat amb serveis mèdics propis perquè es va crear dins de la Federació Espanyola l’any 1948, inspirada per la Mutualitat Catalana d’Esportistes de l’any 1930. Quan es va fundar la Catalana encara no existia la Seguretat Social i aquí es feia una tasca social, però ara només cobrim l’accident esportiu”, comenta el director de la Mutualitat Catalana de Futbolistes, Miquel Pardo.

El president del consell mèdic assessor de la Mutualitat Catalana de Futbolistes, el doctor Ramon Cugat, fa 50 anys que treballa a la Mutualitat i explica que “és l’única en el món que tracta lesions específicament de futbolistes”. De fet, a Espanya es produeix una paradoxa, tal com explica Cugat “quan el futbol es professionalitza i entra dins del món laboral, per llei, el jugador de futbol ha d’estar associat a una mutualitat laboral. Allà no tenen l’hàbit, normalment, de tractar futbolistes perquè els futbolistes es tracten aquí i això no té cap sentit”.

El centre compta amb 4 equips mèdics dirigits per metges molt qualificats com són el Dr. José Aragón, el Dr. Ramon Cugat, el Dr. Emili Moragues i el Dr. Jaume Vilaró. Ramon Cugat assenyala que “la Mutualitat de Catalunya és la pionera del món. Aquí els grups que som estem molt dedicats al món del futbol, i això jo crec que és una gran ajuda, perquè Federació Catalana de Futbol i Mutualitat van lligades de la mà”.

El total de lesions que tracten a la Mutualitat és molt gran “Lesions n’hi ha moltes i jo diria que en el conjunt de Catalunya no s’acaba d’entendre el paper benèfic que fa la Mutualitat. Imagineu-vos 26.000 lesions posar-les a la seguretat social", comenta Ramon Cugat. A més, això comporta que algunes d’elles s’han de controlar durant un any, o fins i tot dos anys. "26.000 són primeres visites, però n’hi ha que les controlaràs cada setmana, cada 10 dies, 15 dies... Durant 1 o 2 anys. La qual cosa vol dir que el cúmul de visites és molt gran".

“Nosaltres arreglem el que es trenca, però hem d’evitar que es trenqui i aquí hi ha de participar tothom”. Pardo lamenta que “es copien coses del futbol professional, però en l’amateur, com és lògic, no tens la mateixa dedicació. Hi ha molta lesió que seria evitable pel bé del jugador, del club i per la despesa que ens suposa a nosaltres. Per exemple, en una operació de creuat, només el material quirúrgic ja costa uns 3.000 euros. A aquesta quantitat se li ha de sumar l’obertura de quiròfan, l’operació, els serveis mèdics que t’atenen, l’ingrés a l’hospital, etc. Tot això és un dineral. Però l’esperit de la Mutualitat és aquest, repartir les despeses mútuament a qui té la mala sort de patir un accident. És a dir, que pagar 80€ a l’any per a mi és barat”.

Com prevenir una lesió

Cada any hi ha més lesions, i algunes de molt greus. Per això, per tal de fer una bona prevenció de lesions i conscienciar a la gent de la importància de la preparació física, des de la Mutualitat i en col·laboració amb la FCF, “hem iniciant cursos de formació per a gent que estarà inserida als clubs. Amb els nens petits és amb qui s’ha d’insistir molt més per a que coneguin els fonaments de l’esport físic, per exemple, conèixer la tècnica i la biomecànica de la carrera és fonamental per prevenir les lesions”, afirma Pardo. “S’ha de fer una medicina preventiva. Mirar d’evitar lesions, fent cursos d’educació, buscant gent que realment sap fer la prevenció, sabent valorar les lesions, com curar-les, com arribar a tenir menys recaigudes després de les operacions, fer una bona reeducació d’aquests mateixos jugadors”, remarca el president del Consell Mèdic Assessor.

“És important que els clubs entenguin que falta una educació. Possiblement ells no tenen els coneixements sobre què s’ha de fer i com s’ha de fer”, narra Cugat. Per això, El juliol passat es va dur a terme el primer curs per a readaptadors al CAR de Sant Cugat amb molt bona acollida. El curs té com a principal objectiu la formació de tècnics que ajudin dins dels clubs en les tasques de preparació física per a millorar el rendiment i evitar lesions, així com en l’educació física dels jugadors per evitar les recaigudes d’aquells que surten d’una lesió.

“Catalunya és una molt bona escola de fisioterapeutes. Hi ha una onada de fisioterapeutes molt bona, s’ha de contribuir en que puguin estar en clubs i desenvolupin una tasca de saber si un jugador està en condicions o no per a tornar a jugar o de saber si li falta més preparació física”, aclareix el traumatòleg.

“Hem de mirar de crear un ambient de formació, mirar d’injectar-los aquesta il·lusió per treballar en el món de l’esport sobretot amb la prevenció. I després, si hi ha la desgràcia de que hi hagi una lesió, que puguin fer una recuperació i una bona readaptació. Aquesta és la finalitat, estem treballant en això, Miquel Pardo ho està controlant, i amb el grup de fisioterapeutes i readaptadors que col·laboren amb la Mutualitat estem ajudant a veure si podem posar-la en un nivell que jo crec que és el que el futbol base català es mereix. Aquesta és la nostra il·lusió, fa molts anys que hi treballem tot el grup de metges que som aquí. No és fàcil. No és fàcil controlar un col·lectiu de 150.000 nanos. A Catalunya hi ha una xarxa de centres molt ben instaurada de gent que col·labora amb nosaltres”, agrega Ramon Cugat.

El readaptador

“Un readaptador és aquella figura que té molta vocació per la preparació física, que coneix la patologia de la lesió, i que acompanya els jugadors lesionats en la última fase de la lesió fins a la reincorporació a la competició. Ens estem ficant en la formació de prevenció de lesions, millorant els tractaments físics i rehabilitadors perquè fem entre 80.000 i 100.000 sessions a l’any de rehabilitació a la Mutualitat. Volem guanyar en eficàcia”, defineix Pardo.

D’altra banda, “hi ha molts equips que no tenen recursos per tenir aquesta figura. El que volem fer és donar els coneixements bàsics de, per exemple, la tècnica de la carrera en els monitors de cada equip. El més important en el futbol és saber córrer, saltar, desplaçar-se i rebre la pilota. El nostre públic objectiu és el futbol base i, per això, volem impartir aquests cursos, per assegurar-nos que la gent es podrà incorporar a la competició amb garanties de no tornar-te a trencar. Quan et lesiones, s’ha de fer la feina de reeducació i aquesta és una funció social del futbol. La gent no sap córrer, ho fa desequilibradament, doncs s’ha de reeducar, és a dir, fer uns exercicis i moviments específics per evitar tornar a lesionar-te. Per això estem posant molt d’èmfasi en la tasca de formació”, explica Miquel Pardo.

Les fases de les lesions

Les lesions tenen diverses fases: “la primera és quan no estàs lesionat, que és la situació perfecte; la segona, quan et lesiones; la tercera, quan et tracten i et recuperes; i la quarta, quan tornes a xutar. Entre la tercera i la quarta fase, el més normal és tenir un període de temps en el que vas recuperant tota la potencialitat física. Això vol dir que pots tenir l’alta mèdica, però físicament t’has de recuperar, s’ha de fer una rehabilitació. És de sentit comú, però ens trobem que es dóna una alta mèdica i el futbolista de seguida es posa a jugar. Aleshores, el risc de tornar-se a trencar és molt elevat. Per això controlem molt les altes esportives i al final serà la Mutualitat qui tindrà l’autoritat per donar aquestes altes”, argumenta el director de la Mútua. “És una desgràcia que una persona que s’ha trencat un creuat, als cinc mesos li donin l’alta, quan encara no està recuperada del tot perquè la integració total de l’os i els lligaments es produeix 8-12 mesos després de la intervenció. Evidentment, aquesta persona es torna a trencar i, per tant, s’ha de fer una altra intervenció sobre la lesió”, explica Pardo.

“Hi ha moltes recaigudes per falta de preparació física -moltes de les lesions es produeixen quan un jugador està molt cansat perquè perd el control de la propiocepció-i de formació, és a dir, que tant entrenadors, preparadors físics, com jugadors moltes vegades no saben què s’ha de fer. En tots aquests casos parlem de futbol amateur. Un professional es pot recuperar en sis mesos perquè només es dedica a això, fa recuperació al matí, a la tarda i a la nit; mentre que un amateur treballa, estudia, té altres obligacions, és a dir, que els temps de recuperació són el doble. La intensitat de treball i la dedicació d’un amateur serà la meitat que la d’un professional”, diu Pardo.

Per a Miquel Pardo, “l’ideal seria que tots els clubs tinguessin un readaptador perquè, així, el nen que es lesiona, abans de xutar pot readaptar-se a l’esforç i a la competició. Per aquest motiu l’alta esportiva no la donem fins que no estem segurs que el futbolista està totalment recuperat”.

Números absoluts

Per fer-nos una idea del volum de lesions i intervencions que la Mutualitat tracta durant l’any, el seu director, Miquel Pardo, explica que “hi ha 150.000 mutualistes i 26.000 lesions a l’any declarades i tractades”. “Al tenir un col·lectiu tan elevat, centralitzem l’activitat mèdica i així tot depèn d’un únic servei. El gran avantatge és que acumulem coneixement. L’experiència que hi ha aquí tractant lesions esportives de futbol és llarguíssima perquè hi ha una continuïtat. Per aquests serveis mèdics de la Mútua ha passat gent molt competent dins del món de la traumatologia, sobretot vinculada al futbol. L’atenció i les intervencions es fan en un grau d’excel·lència molt alt”, explica, orgullós, Pardo.

El gran nombre de lesions anuals és un problema que alarma a Cugat. “Hi ha moltes lesions i algunes d’elles greus de veritat. En els últims dos anys hem tingut 3 o 4 paràlisis de la cama per lesions del nervi ciàtic, això són lesions greus que són de per vida”, explica. Tal com es pot observar a l’Informe de la Mutualitat Catalana de Futbolistes, presentat a l’Assemblea General Ordinària de la FCF, la temporada 2015-2016 hi havia 151.887 llicències i hi van haver 20.957 lesions fins el 10 de maig de 2016.

Les lesions més freqüents

Podem pensar que, “tot i fer gairebé 500 operacions a l’any d’una lesió de creuats, aquesta no és la més greu”, sinó que “és la luxació d’una articulació. També els cops de cap són molt perillosos perquè poden causar hematomes cerebrals que s’han de reduir quirúrgicament. Xocar cap contra cap o els cops de colze a la cara poden ensorrar el septe nasal i trencar la mandíbula. Per això aquest tipus de cops són letals, hauria de ser sempre targeta vermella directa. Cada any tenim moltes intervencions de septe nasal i són accions molt perilloses”. Cal destacar que els serveis mèdics de la Mutualitat són els que fan més intervencions de lligaments creuats en tot el món.

"La lesió que més es sol trobar aquí a la Mutualitat estadísticament és la lesió muscular i tendinosa. Entre tendó i múscul la temporada passada vam tenir uns 6.000 casos, tranquil·lament. La segona sol ser normalment el turmell i, la tercera, és el genoll”, deixa clar Cugat, i afegeix que “possiblement avui dia del que més operem és de lligaments creuats. Això vol dir que al genoll se’l fa patir. El genoll pateix i no té bona protecció”. De fet, a l’informe de la Mutualitat es pot observar com, durant la temporada 2014-2015, hi va haver un total de 564 trencaments de lligaments creuats anteriors, dels quals 441 van ser operats.

Condicionants de les lesions

Miquel Pardo explica tota la problemàtica que comporta una lesió i adverteix que moltes serien evitables si hi hagués una formació i una preparació física adequades. “Amb la quantitat de partits que hi ha cada cap de setmana i la intensitat amb la que es juga avui dia a futbol és normal que es produeixin lesions, i moltes força greus”, comenta, i explica que “bàsicament n’hi ha de dos tipus: les evitables i les inevitables. Aquestes últimes es poden produir quan un jugador de 90 quilos et cau sobre el genoll i te’l luxa, provocant-te una lesió súper greu. I les lesions evitables són totes aquelles que tenen a veure amb la prevenció i la preparació física. Actualment, des de la Mutualitat estem treballant en aquest àmbit”.

Cugat també fa incisió en els causants de les lesions, “com a causes podríem dir que unes són pròpies de l’individu i les altres són pròpies del món extern. Extern seria que el camp de futbol estigui en bones condicions o que el calçat sigui apropiat. Les inherents a l’individu són aquelles que van relacionades amb la preparació física de cada futbolista. Les últimes serien les que Miquel Pardo anomena “evitables”, ja que amb una bona preparació física es pot reduir considerablement el nombre de lesions.

Les lesions no només es produeixen per un xoc fortuït entre dos jugadors o en una desafortunada acció individual, sinó que hi ha altres factors que hi estan implicats. “Hi ha molts camps que no estan en condicions, la gespa artificial s’ha de mantenir. Es diu que hi ha més lesions amb la gespa artificial que amb la sorra, perquè amb aquesta lliscaves i, en canvi, amb la gespa et quedes clavat”, diu Pardo, i afegeix que una altra causa de lesió és “si es juga amb un tac llarg, inadequat pel tipus de terreny de joc, quan hauria de ser un tac curt. Per tant, la gespa ha de tenir un bon manteniment, ha d’estar regada, i s’ha de jugar amb el tac adequat”.

Ramon Cugat apunta cap a la mateixa línia, “per exemple, si un camp de gespa artificial està molt sec el coeficient de fregament incrementa moltíssim. Això comporta que hi hagin uns moviments bruscos, transmesos des dels tacs cap a la bota, el turmell i fins arribar al genoll. Aquests mals gestos normalment creen moltes més ruptures de lligament creuat”, i afegeix que “diuen que la gespa híbrida va molt bé i s’hauran de veure els resultats de lesions dels lligaments creuats que hi ha.

La gespa híbrida,  possible alternativa als camps actuals

A poc a poc diferents camps d’arreu del món van implementant la gespa híbrida. Encara es troba en una fase experimental, però ja es poden veure alguns resultats dels primers estadis que la van posar.

El camp de la UE Avià ha estat dels primers en implementar la gespa híbrida. Actualment ja fa dos anys que el Municipal Alfons Gonfaus disposa d’aquest tipus de gespa i els bons resultats es comencen a fer palesos pel que fa a les lesions.

“Des del club hem notat un canvi pel que fa a les lesions. Veiem que hi ha menys lesions tant al primer equip com al futbol base”, explica el director tècnic de la UE Avià, Jordi Soler. I afegeix que “sobretot han disminuït les musculars, de quàdriceps i demés. Abans els jugadors eren molt més propensos a haver d’anar al fisioterapeuta”. Soler també comenta que tot això és gràcies a la composició del sistema híbrid, “el nostre camp està composat el 50% per gespa natural i, l’altre 50%, per gespa artificial. L’artificial està per sota de la natural i fa que, quan un jugador salta i recolza la planta del peu, esmorteeix més que no pas un camp de gespa artificial ja més gastat o un camp de gespa natural”.

El director tècnic també destaca la importància d’utilitzar unes botes de tacs adequades. “El millor per aquesta superfície són els tacs mixtes. Per exemple, amb un tac d’alumini sobre aquest terreny de joc híbrid també hi podrien haver lesions, ja que van bé per la part de gespa natural, però a la zona artificial es pot quedar clavat i patir alguna lesió”.

Així doncs, caldrà veure si amb la implementació d’aquests camps cada vegada hi ha menys casos de jugadors lesionats però, tal com explica Jordi Soler, “ja s’està posant a altres camps, a Salou, per exemple, s’ha fet un camp igual que el nostre”.

Els números en el futbol femení

Un altre dels factors és el tipus de musculatura de cada persona. “Hi ha uns factors propis, anatòmics. La noia és diferent al noi, és valga, és a dir, té la pelvis més oberta i els genolls decantats cap endins. Normalment quan salta i cau els genolls li van cap endins. Es lesiona el lateral intern i el creuat”, explica Cugat. “D’aquí que també és important la reeducació de la noia en el salt, com ha de caure, no amb els genolls cap a dins, forçar que hi hagi una línia recta entre fèmur i tíbia, que no caigui el genoll inclinat cap a dins. Hi ha una sèrie de fenòmens constitutius de la dona que està en desavantatge amb el noi”, afegeix.

A l’informe de la Mutualitat s’observa com, en el futbol 11 femení, per cada 1.000 llicències trobem 14,21 trencaments de creuat anterior, mentre que en el futbol 11 masculí n’hi ha 13,39 per cada 1.000.

 “Les dones tenen més facilitat de trencar-se els creuats per la seva anatomia, perquè tenen la musculatura més laxa. Percentualment, les dones es lesionen 2-3 vegades més que els homes i de més gravetat. Ara bé, si una jugadora està ben preparada físicament no tindrà tants problemes, s’ha de fer una preparació específica”, argumenta Pardo. Per aquest motiu, “els clubs s’han d’implicar en els programes de prevenció, això no s’ha de fer des de la Mutualitat perquè aquí hem d’arribar a tot Catalunya. La nostra responsabilitat és donar-los-hi els recursos necessaris i formar els formadors”, conclou el director, Miquel Pardo.