Escric aquestes línies amb una gran tristesa i desil·lusió. Per desgràcia, avui no hem aconseguit la victòria contra la selecció d'Irlanda del Nord i hem quedat eliminats de la Copa de les Regions UEFA. Tot un pal per a nosaltres, ja que estàvem il·lusionats i ben preparats per assolir l'objectiu. Quasi no hi ha paraules per descriure el que ha passat, hem de saber que el futbol és així i aprendre d'aquests durs moments.

El dia començava amb una suau sessió preparatòria només de llevar-nos que ha constat de carrera contínua i estiraments. simplement un xic de treball per acabar de posar-nos a to.  Després d'esmorzar uns bons cereals i una mica d'embotit, restàvem a les nostres habitacions durant una estona, fent temps per l'hora de dinar. Avui tocava un bon plat de pasta per energia amb els hidrats de carboni.

Ja a la sala de reunions, com sempre, el míster anunciava l'alineació i comentava els aspectes a tenir en compte amb les instruccions pertinents. Avui jugàvem a Transnístria, una República autoproclamada independent, situada a l'altra banda del riu Dnièster. No és reconeguda internacionalment com a estat independent per cap membre de la ONU, i conté estranyes particularitats com el fet que un turista no pot estar durant més de tres dies en aquesta regió. Es tracta d'una zona molt tancada que no guarda bona relació amb els moldaus. De fet, van estar en guerra. Un conflicte que va causar 1500 morts i va portar aquesta regió a proclamar la seva "independència". Així que hem hagut de passar per la duana, ben rodejada de militars i algun tanc, per anar a jugar el matx.

Hem arribat allà, hem escalfat i hem sortit a jugar ben animats al crit de " 1,2,3, Moldàvia!". El partit se'ns ha complicat ben aviat. Concretament al minut 8, quan ells ens han marcat el gol. A partir de llavors hem controlat la possessió i hem tingut moltes opcions d'aconseguir l'empat... però avui la pilota no ha volgut entrar. Ja us podeu imaginar la situació al final: tristesa, cares llargues i desil·lusió. Un cop molt dur que contrastava amb la celebració dels irlandesos. 

Hem marxat de tornada cap a Vadui Lui Voda en el que potser ha estat el viatge més llarg i feixuc que hem experimentat. L'única cosa bona del dia ha sigut la celebració de l'aniversari del David Batanero, i gràcies a això ens hem animat una mica. Després hem mantingut una darrera i breu xerrada amb el míster, el Toni Almendros. Tots hem lamentat la nostra sort, però ens hem aferrat a seguir endavant i a mantenir els caps ben alts.

Per últim, hem fet una passejada per les proximitats de Vadui Lui Voda, però hem tornat aviat a les habitacions perquè no hem trobat pràcticament res i tampoc estàvem d'humor. A les 2:50 hem quedat a recepció per dir adéu a aquest recinte. Ara són gairebé la 1 de la matinada i aquí m'acomiado de tots vosaltres. Abans d'acabar, però, volia agrair a tothom el tracte exquisit que m'han brindat durant aquests dies. Gràcies per fer-m'ho passar tan bé durant aquesta concentració. Mai oblidaré aquesta experiència i a les persones que l'han fet possible. Gràcies a tota la Federació Catalana de Futbol i als membres que han viatjat amb nosaltres, a l'entrenador i tot el cos tècnic, a totes les persones que han contribuït, i sobretot a tota la plantilla. Me'n vaig amb un mal regust de boca que em durarà durant un temps, una espina que portaré clavada. Tot i això marxo amb la satisfacció que hem intentat fer-ho el millor possible. Tant de bo haguéssim tingut un altre final. M'acomiado amb un regust amarg, però amb la bona sensació que em dóna conviure amb aquesta gent. Una experiència que mai oblidaré. Sento de tot cor com ha acabat, però tots junts ens aixecarem i tornarem. A tots i cada un de vosaltres: gràcies.