Escrit per: Javier Latorre, president del Comitè d'Apel·lació

Com a exemple, podem recordar mesures que van entrar en vigor després de l'acord assolit entre Consejo Superior de Deportes, Liga de Fútbol Professional i Real Federación Española de Fútbol, aquestes són: tancament parcial dels estadis de futbol, ??sancions per violència verbal, retirada de punts i descensos per als clubs, així com una acurada regulació de la venda d'entrades i desplaçaments de la aficions

Al seu torn, això ha portat a la lliga a contractar un Director de Seguretat pertanyent a les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat, a la creació d'una Unitat d'Intel·ligència que col·labori activament amb la policia, a la creació de la figura de un Director de Partits que acrediti i documenti l'existència de conductes que promoguin o incitin a la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en els estadis de futbol, ??i a la creació d'una Comissió de Control i Seguiment.

No hi ha dubte que cal lloar tota actuació que permeti eliminar la violència als terrenys de joc, però se'ns plantegen dos interrogants:

1. No era suficient la legislació antiviolència existent al nostre Estat per combatre la violència en l'esport, que ha estat necessària la posterior adopció de les mesures esmentades en els paràgrafs anteriors?
2. És que només hi ha violència en l'esport professional i les nostres institucions dediquen tots els seus esforços a aquest àmbit, oblidant-se de l’esport aficionat o de base, no professional?

Respecte a la primera qüestió, hem de preguntar-nos si en aquest país només es regula a "cop de telenotícies", és a dir, si ens movem únicament quan hi ha un fet que genera alarma social, I si es fa així, ens preguntem si després s'aplica la normativa aprovada.

Hem de recordar que fa uns anys, una vegada que es va produir un fet que va generar alarma social en relació al racisme en un camp de futbol, es va presentar “a bombo y platillo” i amb certa celeritat, la nova legislació antiviolència, la Llei 19/2007, contra la violència, el racisme, la xenofòbia, la intolerància en l'esport, i posteriorment es va regular el corresponent i detallat Reglament, aprovat pel Reial Decret 203/2010. D'una simple lectura de l'esmentada normativa, podem observar que és una completa regulació que cobreix pràcticament qualsevol de les infraccions que es realitzin amb ocasió d'un partit de futbol, i les sancions que es poden imposar per la comissió de les esmentades infraccions gaudeixen de la suficient rotunditat per poder resoldre el problema. És clar, el problema ve quan es produeixen fets que estan tipificats i no es sancionen pels òrgans competents, sigui perquè no es denuncien o sigui perquè no es consideri necessària la seva repressió.

Respecte a la segona qüestió, sembla que el legislador estatal s'ha oblidat que també existeix esport no professional, el que es disputa a "categories menors" i és un fet acreditat que no va tenir cap intenció d'intervenir-hi. Potser serà un tema de competències per no interferir en la tasca de les Comunitats Autònomes, però la veritat és que la flamant Llei 19/2007 només s'aplica a les competicions esportives oficials d'àmbit estatal, que s'organitzin per entitats esportives en el marc de la Llei 10/1990, de 15 d'octubre, de l'Esport, o en aquelles altres organitzades o autoritzades per les federacions esportives espanyoles, i també és cert que no hi ha legislació autonòmica que reguli amb idèntica profunditat la matèria. Per clarificar, en l'àmbit del futbol l'esmentada normativa és d'aplicació per a qualsevol partit de futbol corresponent a la Lliga BBVA (Primera Divisió), a la Lliga Adelante ("Segona A"), la Segona Divisió "B" i la Tercera Divisió. I la resta de categories inferiors? Doncs res de res. Depenen de les regulacions de les federacions esportives autonòmiques o de la legislació esportiva autonòmica corresponent en matèria de violència en l'esport.

La veritat és que cada setmana arriben als comitès disciplinaris federatius actes de partits de futbol d'aquestes categories "no incloses en la Llei 19/2007", en les que, en algunes ocasions, els fets descrits pels àrbitres produeixen autèntica estupefacció. Un es pregunta si l'ésser humà és capaç d'arribar a certs extrems i la realitat és que si. Per sort, són casos aïllats, però que són els que després poden aparèixer al telenotícies. No fa gaire era notícia dels informatius televisius l'agressió a un àrbitre de 15 anys per part d'un entrenador d'un equip de quarta categoria provincial d'alevins.

Considerem que alguna cosa hem d'estar fent malament quan hem de regular a "cop de telenotícies". O bé hem d'estar escatimant esforços pel que fa a la prevenció de les actuacions violentes o intolerants en l'esport, o bé les sancions que s'imposen no aconsegueixen els objectius previstos inicialment pel legislador. Insistim com dèiem en el paràgraf anterior, si reuníssim en un manual les actituds violentes i intolerants reflectides en les actes i informes arbitrals, observarem que podríem editar una enciclopèdia de nombrosos toms.

No hi ha dubte que un tancament parcial d'un estadi -com ha aplicat la UEFA en recents actuacions o ara fins i tot com a mesura vigent a la nostra Lliga- és una mesura que queda molt bé als ulls de la societat i dels mitjans de comunicació. Si l'objectiu que es persegueix és que els ultres i intolerants desapareguin dels estadis de futbol, ??potser ho aconseguiran a mitjà o llarg termini, però tancant grades no aconseguiran canviar les actituds d'aquell entrenador que va agredir un àrbitre de 15 anys en un partit d'alevins, o la dels jugadors i públic que insulten i degraden a rivals i àrbitres senzillament per tenir un altre color de pell.

Menys tancaments de grades i més actuacions sobre la base de la prevenció de la violència i no quant a la seva repressió. Ens preguntem què deuen pensar els pares que van habitualment al futbol amb els seus fills quan es vegin impedits de fer-ho durant un temps, en el cas que els comitès els tanquin la graderia en què tenen els seus seients, per culpa de dos o tres malvats que mostren unes files més avall una pancarta intolerant a les càmeres de televisió, fet pel qual serà sancionat el club. S'imaginen que durant uns dies s'impedís la circulació per una autopista a tots els usuaris de la mateixa perquè hores abans un conductor condueixi ebri o marxi en sentit contrari?. És que el tancament parcial de grades aconseguirà que els pares es comportin cívicament en els partits que juguen els seus fills menors d'edat? No hi ha dubte que allò de justos per pecadors ha arribat al món del futbol.

Cal buscar altres solucions i per això és necessària molta imaginació i moltes hores d'estudi, analitzant quins són els protagonistes de la violència en el futbol, ??quines són les causes de les seves actuacions violentes i intolerants i quines solucions s'han d'aplicar a tots els nivells.

En primer lloc, els esportistes tenen la seva quota de responsabilitat. La seva parcel·la de culpa s'ha de situar en quant a la violència "dins" de l'estadi i en “l’entorn de la competició". "Dins", pel que fa a les actuacions en l’interior del terreny de joc contra rivals i àrbitres, i a “l’entorn" respecte a les actuacions que realitzin fora, sigui en dirigir-se als espectadors amb gestos insultants i provocatius o amb enfrontaments fora l'estadi. No cal recordar els gestos realitzats per dos famosos jugadors dels equips "top" de la Lliga Espanyola, un fent gestos amb les mans en senyal de "robatori" i l'altre amb les mans juntes en senyal de "emmanillat", en ambdós casos amb el mateix objectiu, denunciar, segons la seva opinió, presumptes actuacions doloses dels col·legiats. Imagineu quin model a seguir per als jugadors menors que solen copiar o imitar el que fan els seus ídols grans.

En segon lloc, els monitors, tècnics i entrenadors són també responsables d'educar els esportistes i amb les seves declaracions als mitjans de comunicació poden generar actituds violentes; sense oblidar les figures de delegats i personal sanitari: les seves actuacions han d'anar dirigides sempre a la no violència.

En tercer lloc, els àrbitres també són partícips, encara que en la majoria són objecte de la violència, podent contribuir amb decisions injustes sabent (la qual cosa sol ser altament improbable i difícil de provar). Cal una completa formació per al perfecte coneixement i aplicació de les regles del joc

En quart lloc, els directius dels clubs, que, amb les seves declaracions en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials, encenen la metxa perquè el foc de la violència es propagui amb certa rapidesa. Recordem que la normativa antiviolència sanciona específicament aquests comportaments, però val la pena que ens preguntem quants dirigents del futbol espanyol han estat sancionats des de 2007, any en què es va legislar sobre això amb l'esmentada Llei 19/2007.

En cinquè lloc, els Comitès disciplinaris de les federacions esportives, que han d'aplicar per igual la normativa a tots els seus participants i, davant els mateixos fets reflectits en l'acta arbitral, han d'aplicar les mateixes sancions.

En sisè i últim lloc, els espectadors als partits de futbol tenen una gran rellevància i no poden utilitzar l'esport com a "via d'escapament" per alleujament de frustracions personals. Capítol a part mereixen alguns dels "pares i mares de futbol base". Potser calgui ser valent i seguir l'exemple navarrès, en el qual els insults en l'esport base seran sancionats en base al seu recent Decret Foral. Per a això, es podran denunciar les actuacions intolerants a qualsevol dels quatre Cossos de Seguretat actius a Navarra.

I sense oblidar-nos de que la depuració de les regles del joc ajuden a  impedir actuacions que puguin ocasionar violència en el terreny de joc per part dels futbolistes és una assignatura d'avaluació contínua per als òrgans competents.

Potser també sigui interessant fer esment de les 15 causes que són generadores de violència en l'esport, segons conclou el Dr. Ovidio Fernández Martín en el seu minuciós estudi sobre aquest àmbit: 1) El dopatge; 2) La politització de l'esport; 3) Els interessos econòmics que envolten l'esport; 4) L'augment del contacte físic agressiu en el joc entre els contendents i el nivell de violència entre els esportistes; 5) Les males actuacions arbitrals; 6) Els problemes de seguretat i d'organització en els espectacles esportius; 7) Factors culturals i educatius; 8) La càrrega emocional en els esdeveniments esportius; 9) La climatologia i la temperatura ambiental; 10) La tendència dels aficionats a sentir-se membres d'un clan; 11) El mecanisme psicològic de descàrrega de tensions psíquiques acumulades; 12) La protesta per la situació social que travessa l'individu; 13) La violència com a diversió; 14) El consum d'alcohol i 15) La desinhibició en un entorn massiu.

Vist tot l'anterior, creiem que serà més recomanable educar l'ésser humà perquè "aprengui" a no ser agressiu. El fet que dediquem els nostres esforços a pensar quines són les millors mesures repressives contra les actuacions violentes no ens hauria de fer perdre de vista que els majors esforços han d'anar encaminats a la formació de persones, ja que un cop això s'aconsegueixi, els espectadors, esportistes i altres actors en l'espectacle del futbol seran menys violents.

No voldríem concloure aquestes línies fent referència a la conscienciació que hi ha a la Federació Catalana de Futbol per aconseguir millorar en tots aquests aspectes relacionats amb la violència i intolerància en l'esport. La Comissió d'Ètica Esportiva de l'esmentada Federació s'encarrega d'elaborar informes i estudis sobre les causes i els efectes de la violència en l'esport, promou i divulga accions de prevenció i campanyes de col·laboració i analitza els expedients que requereixen actuacions en relació a la violència i intolerància en l'esport. D'altra banda, dins d'aquesta sensibilitat federativa, la Federació Catalana té engegades campanyes com la de Respecte, Joc Net i Antiviolència.